Reflexions en torn a la memòria històrica

La memòria històrica és un concepte força recent que ha portat a moltes discussions, especialment entre les forces polítiques del nostre Estat. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la posterior dictadura del General Franco (1939-1975) doten a Espanya d’un passat molt especial. A diferència de països com Alemanya o Itàlia, o inclús Portugal, el règim dictatorial imperant a Espanya durant 36 anys, va arribar a un final negociat.

El dictador alemany i el dictador espanyol en una trobada el 1940.

La Transició espanyola de la dictadura a la democràcia – moltes vegades mitificada -, va ser una negociació entre el règim franquista i les forces d’oposició que havien lluitat per la democràcia. Aquesta negociació no va tenir lloc en peu d’igualtat, ja que el règim encara mantenia gran part del poder, especialment el militar. Aquesta desigualtat va permetre a les forces del règim sortint, imposar moltes condicions que, amb l’objectiu d’evitar una nova guerra civil o una involució política, van haver de ser acceptades per les forces democràtiques.

Aquesta situació va propiciar una transició molt diferent a la d’altres països que van patir règims similars:

  • L’Alemanya Nazi va ser derrotada a la Segona Guerra Mundial i els Aliats van imposar un nou sistema polític al país vençut.
  • La Itàlia feixista de Mussolini va ser també derrotada a la Segona Guerra Mundial i els Aliats també van immplantar un nou sistema polític.
  • El Portugal de Salazar va veure com s’imposava la Revolució dels Clavells i eren els militars revolucionaris els que decidien el futur polític del país.

Per tant, la memòria oficial, és a dir, la labor dels governs per recordar el passat a l’hora que tractaven d’eliminar les exaltacions dels règims anteriors van ser molt més profundes que en el cas d’Espanya. L’exemple d’Alemanya és molt clar: l’apologia del nazisme és delicte, no hi ha cap cap carrer o plaça dedicat als líders del nazisme o, per exemple, el lloc on estava situat el búnker on Hitler es va suicidar és un simple pàrquing on no hi ha cap placa commemorativa, per tal d’evitar que es convertís en un lloc de pelegrinatge.

Plaza del Caudillo, situada a Madrid

En canvi, a Espanya encara perduren infinitat de records i homenatges al dictador i al règim que ell representava. Nombrosos carrers i places, estàtues equestres del dictador Franccisco Franco – l’última va ser retirada el 2010 -, han format i encara formen part del paisatge de l’Espanya democràtica. Quan els defensors de no reobrir les ferides del passat rebutgen tot el que fa referència a la memòria històrica, deixen de banda la presència d’aquest tipus d’elements en l’Espanya posterior a 1975.

És una obvietat dir que en la Guerra Civil tots dos bàndols van cometre actes delictius i brutals, que la gent de tots dos bàndols va patir les conseqüències d’una guerra cruel i sanguinària. Però no hem d’oblidar que durant gairebé 40 anys, les víctimes del bàndol rebel – franquista – van rebre tot tipus d’homenatges i reparacions. Una de les dues Espanyes, la que va vèncer en el conflicte bèl·lic va imposar la seva memòria a l’altra.

Un dels monuments als caiguts del bàndol franquista, construït per presoners del bàndol republicà.

L’objectiu del moviment per la memòria històrica no és imposar, en un acte de revenja, una nova memòria oficial. L’objectiu és fer conèixer el que va passar realment, fer visible una realitat que va ser ocultada durant molts anys de dictadura i que en democràcia no s’ha pogut o no s’ha volgut restituir. No es pot oblidar que el Partit Popular – antiga Alianza Popular – no va condemnar la dictadura, i de manera força tèbia, fins l’any 2002.

La coneguda com a Llei de la Memòria Històrica aprovada pel Congrés dels Diputats el 2007, va tractar de fer front a aquesta situació, però en diversos aspectes és una llei insuficient. Elements com els judicis franquistes, que són considerats injustos, però que no són anul·lats; el fet de no considerar els crims franquistes com a crims contra la humanitat; o la no implicació de l’Estat pel que fa a les fosses comunes; han estat rebutjats per les Associacions que lluiten per la Recuperació de la Memòria Històrica, però també per la Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans.

El cas del jutge Baltasar Garzón mostra clarament les dificultats amb què es troba a Espanya qualsevol persona o entitat que tracti d’investigar els crims del franquisme. Amnistia Internacional ha denunciat sovint la difícil situació en què encara avui en dia es troben les víctimes i els familiars de les víctimes del franquisme. Un país que ha investigat els crims que han dut a terme altres dictadures, encara té molts aspectes per resoldre del règim dictatorial propi. Per ser un Estat real i veritablement democràtic hem d’afrontar el nostre passat i acabar amb les injustícies que aquest passat encara provoca.

One thought on “Reflexions en torn a la memòria històrica

  1. Retroenllaç: Mil vidas más. Miguel Núñez | Aprender Historia leyendo cómics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s