El llarg camí del sufragi femení

Dimecres 19 de setembre es complien 119 anys de l’obtenció del dret a vot de les dones a Nova Zelanda, el primer estat on aquest dret va ser reconegut. Per tal de commemorar aquesta fita, en el següent article analitzaré el recorregut històric del sufragi femení al llarg del segle XX, fent especial èmfasi en la situació d’aquells països considerats desenvolupats on les dones més van trigar en veure reconeguda la igualtat política.

Les dones havien començat a lluitar per aconseguir els seus drets polítics molt abans del 1893. Ja al segle XVIII, autores com Mary Wollstonecraft a Anglaterra amb la seva Vindicació dels drets de la dona (1792) o Olympe de Gouges en el context de la França revolucionària amb la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana (1791), ja havien demanat la igualtat política amb els homes. Amb les seves obres tractaven de refutar els arguments dels autors que argumentaven que les dones no estaven preparades per participar a la vida pública.

Mary Wollstonecraft i la Vindicació dels drets de la dona.

La visió tradicional del paper de la dona, generalment influenciada per la religió, era la d’una dona dedicada a la vida privada. Criar i educar els nens i nenes, tenir cura de les tasques de la llar i ser complaent amb el seu marit eren les seves principals funcions. En el cas de les dones de classe alta, en ocasions també tenien accés a la cultura. Fora de l’àmbit domèstic la dona no tenia ni veu ni vot.

La sufragista francesa Olympe de Gouges.

Aquesta situació va començar a canviar amb el desenvolupament de la Il·lustració i posteriorment de les idees impulsades pels revolucionaris francesos. En aquesta nova etapa, que volia trencar amb els valors més tradicionals de l’Antic Règim, es va començar a parlar dels drets humans – referint-se als dels homes – per primera vegada. Era difícil d’argumentar que els homes havien d’emancipar-se i obtenir la llibertat i la sobirania política; i simultàniament negar aquests drets a la meitat de la població: a totes les dones. Tot i així, aquesta evident contradicció no va fer canviar la situació de les dones, encara que va permetre que alguns autors i especialment algunes autores comencessin a lluitar pels seus drets.

A finals del segle XIX, després d’un segle des de l’inici de la lluita de Mary Wollstonecraft, Olympe de Gouges i moltes d’altres, Nova Zelanda va ser el primer estat on es va reconèixer el dret a vot per a la seva població femenina. Va ser un gran avenç, però la igualtat no era total encara, ja que les dones no podien presentar-se a les eleccions per ser escollides per a càrrecs polítics. El 1902 el sufragi femení es va aprovar a Austràlia, el 1906 a Finlàndia i el 1913 a Noruega.

La incorporació al món laboral va suposar un canvi important.

La situació de la dona va canviar amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. La incorporació de bona part dels traballadors dels països industrialitzats als respectius exèrcits, va fer que moltes dones comencessin a treballar a les fàbriques per tal de contribuir a l’economia de guerra nacional. El seu paper en la rereguarda va ser fonamental durant el conflicte: tenint cura dels ferits com a infermeres, com a treballadores a les fàbriques d’armament i municions, en la indústria tèxtil i en altres àmbits estratègics. Les dones europees havien aconseguit la igualtat econòmica, i per tant, el següent pas era aconseguir la igualtat política. Els governs que havien demanat la seva col·laboració a l’economia de guerra, en molts casos no s’hi van poder negar.

Durant el període d’entreguerres (1919-1939) la població femenina de molts països va aconseguir el dret a vot: als nous estats europeus sorgits després de la guerra – Polònia, Irlanda o Hongria – o als països on el sistema polític va canviar – l’Alemanya de Weimar, Segona República Espanyola o Àustria-. Als Estats Units les dones van poder votar el 1920, i a la majoria de països desenvolupats el vot femení era una realitat en començar la Segona Guerra Mundial. Tot i així, encara existien algunes vergonyoses excepcions com França o Suïssa.

En el cas d’Espanya, les dones van poder votar per primera vegada a les eleccions del 1933. És coneguda la disputa entre les dues úniques diputades del primer parlament republicà: Clara Campoamor, del Partido Radical, que defensava el sufragi femení; i Victòria Kent, d’Izquierda Republicana, que hi estava en contra, perquè pensava que les dones espanyoles encara no estaven preparades per participar en la vida política. És destacable que les dones podien ser escollides com a diputades, però no podien votar. I encara avui es discuteix si el fet que les dones votessin va influir decisivament en els resultats electorals favorables a les dretes.

Les primeres diputades de la Segona República.

La situació de la Primera Guerra Mundial es va tornar a repetir a la Segona, de manera que el paper de la dona va tornar a ser essencial per a l’esforç bèlic. Després de la guerra, les dones van poder votar per fi a França. A la resta d’Europa, després del final de les dictadures feixista d’Itàlia i nacionalsocialista d’Alemanya, homes i dones van poder votar de nou. A Portugal i Espanya, on les dictadures van sobreviure fins els 70 ni homes ni dones van poder exercir el dret a vot. A l’esfera soviètica, on la democràcia va ser eliminada, els ciutadans i ciutadanes no van votar realment fins els anys 90, tot i que formalment ho feien des dels anys 20.

Amb la descolonització van sorgir un gran nombre d’estats independents en què, en la majoria dels casos, les dones van poder votar des del moment de la independència. A països com la Índia, la democràcia més poblada del món, les dones van poder votar l’any 1947; a la majoria de nous estats africans el vot femení es va aprovar a les noves constitucions. Les excepcions van ser alguns dels països amb règims islamistes més durs com el Emirats Àrabs, Qatar o l’Aràbia Saudita, on fins a èpoques molt recents, ja en el segle XXI les dones no han obtingut drets polítics.

Dones suïsses lluitant pel sufragi femení als 60.

Per últim, m’agradaria destacar el cas de Suïssa, on les dones no van obtenir el dret a vot fins el 1971. El sistema polític del petit estat europeu, en què moltes decisions es prenen per mitjà de referèndum va retardar la igualtat política de la població femenina fins aquesta data. El 1958 el parlament suís va aprovar el sufragi femení, però el 1959 els homes suïssos, per mitjà d’un referèndum no van aprovar aquest canvi legislatiu. Les dones van iniciar una gran campanya per reivindicar els seus drets, fins que finalment el 1971 van aconseguir definitivament la igualtat política.

Les dones han hagut de lluitar al llarg de la Història per a aconseguir els seus drets. Els homes sempre hem intentat dificultar l’arribada a l’objectiu final: la igualtat real. El llarg camí cap al sufragi és un bon exemple d’aquesta lluita que encara, per desgràcia, no ha acabat.

5 thoughts on “El llarg camí del sufragi femení

  1. Ei felicitats pel Blog!
    L’he trobat fent una recerca d’informació per un treball d’història de batxillerat sobre aquest tema en concret, i m’ha ajudat molt la teva explicació! Moltes gràcies, i ànims!

  2. Retroenllaç: Olympe de Gouges | Aprender Historia leyendo cómics

  3. Retroenllaç: Sally Heathcote. Sufragista | Aprender Historia leyendo cómics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s