El meu model d’Estat

En un moment com l’actual en què el debat polític està centrat en les relacions Espanya – Catalunya i en què després de la manifestació de l’11 de setembre l’independentisme sembla la opció majoritària, vull exposar la meva visió sobre el tema.

En primer lloc, sóc defensor al 100% del dret a l’autodeterminació dels pobles, recollit a la Carta de les Nacions Unides. Per tant, m’encantaria que per una vegada la gent del poble pogués decidir i exercir realment la democràcia. Segons la Constitució, que cada força política fa servir segons el moment i els seus propis interessos, la sobirania resideix en el poble, i per tant, és aquest qui hauria de poder decidir com vol viure.

Si aquest hipotètic referèndum fos real, si es preguntés als catalans si volen la independència, jo votaria que no. No crec en els nacionalismes, ni el català ni en l’espanyol ni en cap altre. Els nacionalismes sempre s’han basat en la diferència, en distingir al nosaltres de l‘ells. Personalment, crec que més en les semblances, en el diàleg, en el nosaltres i el vosaltres. Respecto, com a fervent demòcrata, les opcions personals de cadascú, sempre que aquest nacionalisme no esdevingui etnicista. Crec que en el cas del nacionalisme català, l’etnicisme és una opció molt minoritària, tot i la presència d’algunes sorolloses excepcions.

Votaria que no a la independència, però també votaria a favor d’un gran reforma a l’Estat espanyol. La situació actual no és sostenible, i l’immobilisme de moltes estructures estatals està creant més independentistes que no pas les forces polítiques catalanes. La crisi econòmica ha agreujat la situació, fent encara més evident l’obsolescència del model de finançament i els efectes negatius que aquest comporta.

Quins elements reformaria? El primer de tots, la forma política de l’estat. La monarquia és una institució anacrònica totalment antidemocràtica. Una tradició, diran alguns. Però la Inquisició també era una tradició i va desaparèixer, perquè la societat va avançar. Estem en aquest punt, la societat espanyola ha avançat, la majoria de la població no hem votat la Constitució del 1978 ni hem viscut la Transició. Els nostres referents han canviat, i hem de ser nosaltres els que decidim la forma de l’Estat on vivim. Per tant, el meu estat seria una República, on fóssim els ciutadans els que triéssim el nostre cap d’estat.

Pel que fa a l’aspecte més trascendent del moment actual – l’organització territorial -, el meu estat hauria de ser federal i asimètric. Federal perquè els territoris han de tenir autonomia. Espanya és un estat plurinacional, i per tant, no podem caure en l’intent de recentralització a l’estil jacobí. Hem de ser conscients de les diferències, i permetre que els diversos territoris es governin de la manera que creguin millor per a ells. Un estat federal a l’estil dels Estats Units, on cada estat té la majoria de les competències; però hi ha alguns àmbits on la política es fa a nivell de la federació: política exterior, defensa o política monetària en són alguns exemples.

La clau del meu estat, la gran novetat seria l’asimetria. Com seria un estat asimètric? No tots els territoris haurien de tenir totes les competències, només les que els seus ciutadans volguessin. Amb la Transició, amb la intenció de diluir el fet diferencial de Catalunya, el País Basc i en menor grau de Galícia es va fer servir el café para todos. 17 comunitats autonòmes, 17 parlaments autonòmics, 17 sistemes educatius i el que és més curiós 17 banderes i 17 himnes (a alguns territoris fins i tot es van haver d’inventar). Per no distingir els territoris de les altres nacions que formen l’estat, es va inflar artificialment la bombolla autonòmica, tot creant un sistema difícil de sostenir.

Tots els ciutadans i ciutadanes han de tenir els mateixos drets, aquesta asimetria no implicaria reduir els drets de ningú; simplement seria una forma de permetre a les nacions històriques, que són les que volen més competències, gaudir d’un major grau d’autogovern. Estic convençut que als ciutadans de Madrid, de La Rioja o de Castella Lleó no els importaria tenir el mateix sistema educatiu o el mateix sistema de salut. En canvi, a Catalunya o al País Basc, per la nostra herència històrica i cultural necessitem i volem un sistema educatiu propi.

Els fets diferencials de Catalunya i del País Basc serien molt més fàcils d’encaixar en un model com aquest, que en un model autonòmic com l’actual. Caldria negociar també el finançament, els fons de solidaritat; però de manera que aquesta no sigui una imposició i posant certs límits, com passa a un altre Estat federal com Alemanya.

Caldrien millorar molts aspectes més, però crec que amb aquestes reformes, una bona part de la societat catalana cansada de l’statu quo actual quedaria satisfeta. Una República Federal asimètrica faria d’Espanya un Estat modern, un Estat més just i un Estat on la majoria de ciutadans s’hi sentirien representats. Si la resposta del govern espanyol és un no rotund, un no sense explicacions, un no sense possibilitat de negociar, la resposta de la societat catalana serà cada vegada més una independència total, trencant tots els lligams amb Espanya. Si la independència és vista com una quimera, potser més d’un s’endú una sorpresa.

Us enllaço aquí alguns articles que crec que són interessants per entendre la situació present de les relacions Catalunya – Espanya allunyant-nos de la divisió i les trinxeres cridaneres:

  • Cataluña, no nos dejes solos; de l’Isaac Rosa a eldiario.es

http://www.eldiario.es/zonacritica/cataluna_independencia_mas_6_49755030.html

  • Tenemos un problema; d’en Joan Maria Thomas a El País

http://elpais.com/elpais/2012/09/20/opinion/1348155870_039969.html

  • ¿Qué ocurre en Catalunya, y en España?; d’en Vicenç Navarro a vnavarro.org

http://www.vnavarro.org/?p=7850

  • Lazos catalanes; de l’Antonio Muñoz Molina a El País

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/09/19/actualidad/1348053955_227162.html

  • Quimera real; d’en Manuel Castells a La Vanguardia

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120922/54350692666/manuel-castells-quimera-real.html

3 thoughts on “El meu model d’Estat

  1. Em sembla un bon article, dos petits comentaris:

    -> No existeix cap límit de solidaritat entre landers a Alemanya.
    -> El dret d’autodeterminació recollit a la Carta de les Nacions Unides només serveix per règims colonials, i va estar fet en un context de procés de descolonització (que fa que als últims anys hagin aparegut tants Estats independents, excusa que els nacionalistes volen aprofitar per intentar equiparar-se a ells, incloent el cas encara de Kosovo, totalment diferent al català i desautoritzat com precedent per EEUU). Això ho recolzo en aquests fragments:

    “Queda estatuido que el principio de autodeterminación lo es solo en cuanto implica el derecho de autogobierno de los pueblos y no el derecho de secesión” (Documento 343 I/1/16.6 UNCIO 1945)

    “Todos los pueblos tienen el derecho de determinar libremente, sin injerencia externa, su condición política y de perseguir su desarrollo económico, social y cultural, y todo Estado tiene el deber de respetar este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta” (Resolución 2625 (XXV) de 24-X-1970).

    “Ninguna de las disposiciones de los párrafos precedentes se entenderán en el sentido de que autoriza o fomenta cualquier acción encaminada a quebrantar o menospreciar, total o parcialmente, la integridad territorial de Estados soberanos e independientes que se conduzcan de conformidad con el principio de la igualdad de derechos y de la libre determinación de los pueblos antes descritos y estén, por tanto, dotados de un gobierno que represente a la totalidad del pueblo perteneciente al territorio, sin distinción por motivo de raza, credo o color” (Resolución 2625 (XXV), de 24-X-1970)

    “Ninguna disposición del presente Pacto deberá interpretarse en menoscabo de las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas o de las Constituciones de los organismos especializados que definen las atribuciones de los diversos órganos de las NU y de los Organismos especializados en cuanto a las materias a que se refiere el presente Pacto”. (Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos. Artº 46).

    “Ninguna disposición del presente Pacto deberá interpretarse en menoscabo de las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas o de las Constituciones de los organismos especializados que definen las atribuciones de los diversos órganos de las NU y de los Organismos especializados en cuanto a las materias a que se refiere el presente Pacto”. (Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos. Artº 46).

    “Todo intento encaminado a quebrantar total o parcialmente la unidad nacional y la integridad territorial de un país es incompatible con los propósitos y principios de la Carta de las Naciones Unidas” (Declaración 6 de la Resolución 1514 (XV) de 4-XII-1960).

    “Profundamente preocupada (la Asamblea General) porque, contrariamente a lo dispuesto en el párrafo 6 de la Declaración (Resolución 1514, ya citada), se siguen realizando actos encaminados a quebrantar total o parcialmente la unidad nacional y la integridad territorial en algunos países?”. (Resolución 1654 (XVI) de 27-XI-1961)

    És difícil pensar que les nacions importants arreu del món facilitin mecanismes per autodesintegrar-se.

    Salutacions i gran article.

    • Tens raó en els dos comentaris, però voldria fer un petit matís a cadascun d’ells.
      1.- Com a tal no hi ha límit a la solidaritat, però si que hi ha un mecanisme per controlar el reequilibri fiscal entre els Länder, de manera que l’ordre inicial pel que fa a la capacitat pressupostària es mantingui després del reassignament de fons. És a dir, un Länder dels que rep fons, mai tindrà superarà la capacitat fiscal per càpita d’un dels Länder donants. Et recomano la lectura d’aquest article, que crec que ho explica força bé http://www.vozbcn.com/2012/02/19/102928/sistema-financiacion-alemania-balanzas/

      2.- La intenció inicial de la Carta de les Nacions Unides era permetre la independència dels pobles colonitzats, és cert; però actualment les esquerres de la majoria de països fan una lectura més àmplia i permisiva d’aquest dret. En el cas de Catalunya, com bé dius, crec que el cas de Kosovo no pot servir de model; en canvi potser l’exemple més semblant seria el del Quebec, amb la seva Clarity Act (http://www.canadianlawsite.ca/clarity-act.htm), mitjançant la qual el Tribunal Suprem canadenc estableix els requisits per a la secessió del Quebec.

      Crec que en una autèntica democràcia aquest dret hauria de ser reconegut. Un altre tema és que l’Estat Espanyol i la resta de la comunitat internacional no el reconeguin.

      Moltes gràcies per les teves aportacions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s