Històries africanes. El Congrés Nacional Africà i la lluita armada

 

Aquest text tracta de trobar la resposta a la següent pregunta: Per què el Congrés Nacional Africà va adoptar la lluita armada?

El Congrés Nacional Africà (ANC) es va crear l’any 1912 com a protesta contra les noves lleis segregadores que va aprovar el govern de la minoria blanca a la Unió Sud-Africana. Especialment discriminatòria era la llei que cedia el 87% del territori a la minoria blanca, mentre que la gran majoria de la població, negra, s’havia de conformar amb el 13% restant. Els primers dirigents de l’ANC, membres de l’aristocràcia tradicional africana «preferien acontentar-se amb peticions esporàdiques als governs del Cap o de Londres, sempre respectuoses amb l’autoritat»1.

Els líders del Congrés Nacional Africà el 1912.

Aquesta situació comença a canviar el 1936, quan amb l’eliminació del vot censitari, els dirigents de l’ANC van deixar pas a joves amb idees més radicals. És en aquests moments quan el National Party, el partit nacionalista afrikàner, comença a guanyar suport entre els blancs. L’NP denunciava el perill d’una marea negra que acabés amb la dominació blanca, i veia a l’ANC com una força perillosa. En acabar la Segona Guerra Mundial, els soldats sud-africans, gairebé tots blancs, es van trobar que els llocs de treball que ocupaven abans de la guerra ara eren de treballadors negres, especialment a les mines. L’NP va aprofitar aquesta lluita entre les classes treballadores blanca i negra, i amb el seu discurs segregacionista va guanyar les eleccions de 1948.

El 1948 és un moment clau en la història de l’ANC. L’NP va establir el sistema d’apartheid, que discriminava a tots els no-blancs de Sud-Àfrica, però sobretot als negres. L’ANC era l’organització opositora més nombrosa, i es va posicionar com a líder de l’oposició contra el govern. Amb el lideratge d’Albert Luthuli, futur Premi Nobel de la Pau, l’ANC va impulsar l’Aliança del Congrés, que agrupava a comunistes, sindicalistes, organitzacions índies i mestisses. Aquesta aliança anti-apartheid va crear l’anomenada Carta de la llibertat, que exposava la seva idea de la Sud-Àfrica multiracial del futur.

Emblema del Congrés Nacional Africà. Els seus colors són presents a l’actual bandera sud-africana.

Del 1948 fins el 1960 és l’època en què l’ANC, amb l’ajuda de les organitzacions aliades, organitza grans campanyes de protesta massiva, entre les quals destaca la de desobediència a les lleis injustes, que va acabar amb molts voluntaris detinguts. Sobre aquest període, Mary Benson, la biògrafa oficial d’en Nelson Mandela afirma que «Non-violence was the only viable method against a heavily armed, violent state»2. L’exemple de grans líders mundials com Mahatma Ghandi, que havia aconseguit la independència de la Índia amb grans protestes massives no violentes, encoratjava als líders de l’ANC a seguir aquesta via. La majoria d’accions consistien en la crema dels passis que els africans havien de dur per desplaçar-se al seu propi país o en vagues massives que aturaven el teixit productiu sud-africà durant un període curt de temps.

Fins el 1960 els dirigents de l’ANC, entre els quals començaven a destacar els joves Oliver Tambo, Nelson Mandela o Walter Sisulu, creien que l’opció de la no-violència era efectiva per lluitar contra el règim, i a més els permetia no posar en perill a la seva gent. També tenia importància el fet de respectar la tradició de la no-violència que l’ANC havia seguit des de la seva fundació. Mary Benson, parlant sobre Nelson Mandela i Walter Sisulu diu: «they could look back to occasions in the ANC’s history of protest when passive resistance had been spontaneously used»3.

Tambo, Mandela i Sisulu.

La opció de la no-violència era la única possible. Tot i que segons diu Mandela a la seva autobiografia «Ya en 1952 Walter y yo habíamos discuitdo el tema de la lucha armada»4, aquesta havia quedat ràpidament descartada. L’Estat era massa poderós, i molts membres de l’Aliança pel Congrés, sobretot els indis, defensaven que la no-violència era un principi irrenunciable. Què va canviar a Sud-Àfrica i en l’interior de l’ANC per optar per la lluita armada?

Fins el 1961, l’actuació de l’ANC es basava en la no-violència. Com diu Bunting, «The campaigns of 1960 and 1961 had also been non-violent in both conception and execution»5. L’aparició en escena del Congrés Pan-Africanista, l’escissió africanista pura de l’ANC liderada per Robert Sobukwe va ser decisiva. En paraules d’Alfred Bosch «Fou el PAC el que el 1960, en impulsar mobilitzacions contra els passis, va desfermar la repressió del règim»6. En el marc d’aquestes protestes, el 21 de Març de 1960 va tenir lloc la matança de Sharpeville, en què van morir assassinats 69 africans. El govern va prohibir tant l’ANC com el PAC, que a partir d’aquest moment van esdevenir organitzacions il·legals.

La lluita va augmentar significativament a partir dels 60.

La situació havia canviat radicalment per l’ANC. Les seves protestes no violentes passaven a ser il·legals, l’Estat havia eliminat el seu mitjà d’oposició. Era necessari trobar una nova forma de lluitar contra el règim. A més, segons Bunting «There was more and more talk, particularly among the youth, of the need for “new methods” of struggle»7. El PAC s’havia fet més proper a la gent, i l’ANC era vist com un partit de burgesos elitistes allunyats de la població. Segons explica Nelson Mandela, els dirigents de l’ANC tenien por a canviar la seva estratègia per dos motius: el fet d’exposar la gent a la violència indiscriminada de l’Estat i la possibilitat d’acabar empresonats8.

Finalment, després d’intenses negociacions l’ANC va decidir de crear la seva branca armada: Umkhonto we Sizwe (MK), la Llança de la Nació. El text de fundació de l’MK mostra els seus objectius: «Umkhonto we Sizwe will carry on the struggle for freedom and democracy by new methods»9. També afirmava que la lluita armada era una nova forma de fer reflexionar al Govern i als seus partidaris per tal d’evitar una possible guerra civil.

Entrenaments militars dels guerrillers d’Umkhonto we Sizwe (La llança de la Nació).

Responent a la pregunta, crec que el pas de l’ANC a la lluita armada va ser provocat per tres factors. En primer terme pel canvi de mentalitat dels sud-africans negres, que com va mostrar el PAC, reclamaven un nou tipus de lluita contra el règim de l’apartheid. En segon lloc, tot i no haver-la esmentat abans, crec que la situació internacional va ser important, ja que als anys seixanta, amb l’inici de la descolonització van sorgir nous moviments guerrillers d’alliberació nacional a l’Àfrica. El viatge de Mandela a la Conferència Panafricana de 1961 i el suport que va rebre de molts governs per a la instrucció militar dels guerrillers prova la importància d’aquest factor. I per últim, i crec que el més important dels tres, l’augment extrem de la violència repressiva per part de l’Estat, que feia impossible qualsevol altre tipus de resistència. Per Bunting «The “granite” policy of the Nationalist government was provoking the inevitable response»10 i Bosch ho confirma: «el règim ja ha mostrat la seva cara de monstre i l’ANC abandona qualsevol esperança de diàleg»11.

 

Bibliografia:

1A. BOSCH. Nelson Mandela. L’últim home-déu. Ed. Curial, Barcelona, 1995. Pàg. 31.

2 M. BENSON. Nelson Mandela. The man and the movement. Ed. Penguin, Middlesex (UK), 1986. Pàg. 30.

3 M. BENSON. Nelson Mandela. The man and the movement. Ed. Penguin, Middlesex (UK), 1986. Pàg. 29.

4 N. MANDELA. El largo camino hacia la libertad. Ed. El País Aguilar, Madrid, 1995. Pàg. 281.

5 B. BUNTING. The rise of the South African Reich. Ed. IDAF, London, 1986. Pàg. 215.

6A. BOSCH. Nelson Mandela. L’últim home-déu.Ed. Curial, Barcelona, 1995. Pàg. 23.

7 B. BUNTING. The rise of the South African Reich. Ed. IDAF, London, 1986. Pàg. 216.

8 N. MANDELA. El largo camino hacia la libertad. Ed. El País Aguilar, Madrid, 1995. Pàg. 280-284.

9 B. BUNTING. The rise of the South African Reich. Ed. IDAF, London, 1986. Pàg. 216.

10 B. BUNTING. The rise of the South African Reich. Ed. IDAF, London, 1986. Pàg. 216.

11A. BOSCH. Nelson Mandela. L’últim home-déu.Ed. Curial, Barcelona, 1995. Pàg. 66.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s