Històries africanes. La intervenció estrangera en el genocidi de Ruanda

¿Va influir decisivament la intervenció estrangera en el genocidi de Ruanda?

El genocidi és l’exterminació sistemàtica i planificada d’un grup humà a causa de la seva raça, ètnia o religió. Entre l’ebril i el juliol de 1994, va tenir lloc a Ruanda el genocidi de majors dimensions des de l’Holocaust, que va causar la mort de 800.000 persones (i). ¿Com va ser possible que un govern podués planificar un crim d’aquesta magnitud? L’objectiu d’aquest text es descobrir si la participació dels europeus, fonamentalment belgues i francesos, en els afers ruandesos va tenir un paper rellevant en el conflicte; o si, en canvi, el genocidi a Ruanda es pot explicar com un conflicte tribal típicament africà entre hutus i tutsis.

Ruanda era un regne unificat des del període medieval tardà, que governava una monarquia que pertanyia a l’ètnia tutsi. En plena època de l’imperialisme europeu, la Conferència de Berlin del 1885 va establir que el territori ruandès quedava sota sobirania alemanya. Tot i això, l’arribada dels alemanys a Ruanda no es va produir fins a començaments del segle XX, quan s’hi van instal·lar alguns grups de missioners. Com a conseqüència de la desfeta alemanya a la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions va decidir l’any 1923 que Ruanda passava a ser un territori controlat per Bèlgica (ii).

La monarquia ruandesa tutsi tenia una estreta relació amb els colonitzadors.

El període de colonització belga, entre el 1923 i el 1962, va ser un període fonamental per comprendre la història de la Ruanda independent. El 1933 els belgues van elaborar un cens i van instaurar unes targetes d’identificació obligatòries que classificaven a la població en tres grups: tutsis, hutus i twas. Les teories racistes, que circulaven amb gran èxit per Europa en aquest període, es van aplicar també en el cas de Ruanda, i així, els tutsis van ser considerats com a membres d’una raça superior (iii). L’administració colonial belga va donar suport a les elits tutsis i va privilegiar a aquest grup ètnic. La injustícia d’aquestes polítiques generava un gran rebuig entre la majoria dels ruandesos, d’origen hutu, que representaven el 84% de la població (iv).

Com explica Jean François Bayart, algunes de les mesures aplicades per l’administració colonial belga “se tradujeron en una explotación despiadada del campesinado” (v). Les tensions existents entre les dues ètnies es van agreujar molt durant el domini coloniali l’any 1957 les elits hutus van publicar el Manifest Hutu, on reclamaven el respecte pels seus drets i una organització política pròpia (vi). La monarquia tutsi no va comprendre les implicacions d’aquesta presa de consciència hutu i, amb el suport belga fins a l’últim moment, no va portar a terme cap mesura que portés a l’apropament d’ambdues comunitats.

Els líders de l’ètnia hutu poc abans de la independència de Ruanda.

El 1959 va tenir lloc el gran canvi de poder, que va recaure en les mans dels hutus. La majoria de càrrecs polítics van a passar a ser ostentats per hutus; i finalment, l’any 1960 el nou govern provisional hutu va proclamar l’abolició de la monarquia. El canvi de bàndol dels belgues, que en pocs mesos van deixar de donar suport als tutsis per impulsar l’accés al poder dels hutus va ser decisiu. El 1962 Ruanda va accedir a la independència. Des del 1959 fins el 1964 van tenir lloc matances de tutsis per tot el país, a l’hora que els hutus eren les víctimes al veí Burundi (vii).

L’administració belga, enlloc de buscar una solució definitiva amb la reconciliació d’ambdues ètnies, només va impulsar mesures provisionals fàcils d’implementar, com mostra el testimoni de Jean-Baptiste Munyankore: “Els belgues ens volien ajudar, però tenien molta por, sobretot de la brutícia. Un matí va venir un administrador belga; ens va demanar que escrivíssim en una llista el país on volíem anar exiliats” (viii). El nou govern hutu del president Kayibanda va aprofitar aquests fets per impulsar polítiques segregacionistes per purificar el país, segons les quals en l’ensenyament i en l’àmbit laboral, els tutsis havien de complir la quota del 9% (ix). Aquesta primera part mostra com el període colonial “no hizo más que agravar la iniquidad y la rigidez de esta mezcla histórica (hutus y tutsis) que acabó siendo explosiva” (x).

Segell commemoratiu de la independència de Ruanda amb el president Kayibanda.

En segon terme, vull mostrar l’actuació d’occident en l’època més propera al genocidi, i fins i tot quan aquest ja s’havia iniciat. El 1990, el Front Patriòtic Ruandès (FPR) que agrupava als exiliats tutsis contra el govern dictatorial d’Habyarimana i que comptava amb el suport d’Uganda, va envair Ruanda. Bèlgica i especialment França van donar ràpidament suport al govern ruandès, que va rebre ajuda econòmica i militar, i que, en un fet essencial per al desenvolupament del posterior genocidi, va poder comprar armament amb molta facilitat.

Les represàlies contra els tutsis eren una constant, i l’Associació Ruandesa per la Defensa dels Drets Humans ja parlava de genocidi el 1992 (xi). Un senador belga – Filip Reyntjens – va denunciar l’existència d’esquadrons de la mort a Ruanda, comandats per càrrec governamentals (xii). Tot i això, les relacions d’Habyarimana amb occident eren privilegiades, fet que li permetia de les ajudes del Fons Monetari Internacional (FMI), destinades teòricament a la recuperació econòmica del país, en armament. Ruanda es va convertir en el tercer importador més gran d’armament de tota l’Àfrica (xiii).

Els matxets van ser l’arma més emprada pels esquadrons de la mort.

A causa de la greu situació – una autèntica guerra civil amb centenars de milers de desplaçats -, les Nacions Unides van decidir intervenir, amb l’enviament d’una missió de pau a Ruanda. Les tropes van ser molt escasses des del primer moment, i de fet, només estaven destinades per a la protecció dels ciutadans occidentals. “No entenc per què els blancs es van dedicar a observar durant tant de temps, mentre a nosaltres ens clavaven ganivets cada dia” (xiv). Aquesta és la visió d’una de les víctimes del genocidi sobre l’actuació occidental durant el genocidi. La passivitat europea i nord-americana, inclosa la de l’opinió pública, i la impotència dels soldats – que no disposaven de recursos per fer front a les matances -, van abandonar a la seva sort a milions de ruandesos. L’assassinat del president Habyarimana – en un accident d’avió – va ser el tret de sortida del genocidi, però els crims a gran escala ja havien començat molt abans.

En resum, crec que la resposta a la pregunta és molt evident. La participació dels estrangers en els afers ruandesos va ser decisiva per entendre la naturalesa del genocidi En un primer moment, el període colonial va dividir la societat ruandesa segons criteris ètnics, i els privilegis – en la fase inicial dels tutsis i, posteriorment dels hutus – van generar una tensió interètnica molt important que va ser aprofitada pels sectors més extremistes del govern. En segon terme, ja en plena guerra civil, el suport incondicional d’Occident al govern d’Habyarimana va permetre la planificació i la posterior execució del genocidi, ja que l’armament necessari va arribar en grans quantitats a Ruanda. A més, la inexistència d’informació va fer invisible el conflicte fins al juliol del 1994, quan ja havia mort més de mig milió de persones.

El genocidi de Ruanda va ser la massacre més gran des de l’Holocaust.

Un fet narrat per Gerard Prunier mostra fins a quin punt la ceguesa occidental va ser total: el 27 d’abril de 1994, després de pràcticament un mes de genocidi, dos dels líders més extremistes del govern ruandès que pertanyien a la facció radical Poder Hutu van ser rebuts per François Miterrand al Palau de l’Elisi (xv).

Bibliografia:

i) PRUNIER, G. «Congo Kinshasa la primera guerra mundial africana» a Vanguardia dossier número 26, gener de 2008.

ii) FISAS, V. Rwanda. Història d’un genocidi programat. Document 32/1994. Centre UNESCO de Catalunya, Barcelona, 1994. Pagina 5.

iii) PRUNIER, G. The Rwanda Crisis 1959-1994. History of a genocid. Hurst and Company, Londres, 1995. Pàgina 12. Citat per MELVERN, L. Un pueblo traicionado. El papel de Occidente en el genocidio de Ruanda. Intermon Oxfam ediciones. Barcelona, 2007. Pàgina 31.

iv) BAYART, J.F. El estado en África. Edicions Bellaterra, Barcelona, 1999. Pàgina 202.

v) Íbid.

vi) FISAS, V. Rwanda. Història d’un genocidi programat. Document 32/1994. Centre UNESCO de Catalunya, Barcelona, 1994. Pagina 5.

vii) Íbid.

viii) HATZFELD, J. La vida nua. Relats dels aiguamolls ruandesos. Edicions de 1984, Barcelona, 2001. Pàgina 61.

ix) PRUNIER, G. The Rwanda Crisis 1959-1994. History of a genocid. Hurst and Company, Londres, 1995. Pàgina 60. Citat per MELVERN, L. Un pueblo traicionado. El papel de Occidente en el genocidio de Ruanda. Intermon Oxfam ediciones. Barcelona, 2007. Pàgina 49.

x) BAYART, J.F. El estado en África. Edicions Bellaterra, Barcelona, 1999. Pàgina 202.

xi) MELVERN, L. Un pueblo traicionado. El papel de Occidente en el genocidio de Ruanda. Intermon Oxfam ediciones. Barcelona, 2007. Pàg 74.

xii) PRUNIER, G. The Rwanda Crisis 1959-1994. History of a genocid. Hurst and Company, Londres, 1995. Pàgina 168. Citat per MELVERN, L. Un pueblo traicionado. El papel de Occidente en el genocidio de Ruanda. Intermon Oxfam ediciones. Barcelona, 2007. Pàgina 74.

xiii) MELVERN, L. Un pueblo traicionado. El papel de Occidente en el genocidio de Ruanda. Intermon Oxfam ediciones. Barcelona, 2007. Pàgina 61.

xiv) HATZFELD, J. La vida nua. Relats dels aiguamolls ruandesos. Edicions de 1984, Barcelona, 2001. Pàgina 168.

xv) PRUNIER, G. The Rwanda Crisis 1959-1994. History of a genocid. Hurst and Company, Londres, 1995. Pàgina 277. Citat per MELVERN, L. Un pueblo traicionado. El papel de Occidente en el genocidio de Ruanda. Intermon Oxfam ediciones. Barcelona, 2007. Pàgina 238.

One thought on “Històries africanes. La intervenció estrangera en el genocidi de Ruanda

  1. Retroenllaç: Neocolonialisme i Tercer Món | històriamóncontemporani

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s