Historia y cómic

Después de 2 años de Historia i Cultura, el viernes hice público un nuevo blog en el que he estado trabajando en los últimos tiempos: Historia y cómic. Tras hablar de muchas cosas distintas en este blog, desde cómics o historia de África hasta series o la actualidad política; creo que ha llegado el momento de intentar especializarme un poco en alguna cuestión más concreta. El dicho “quien mucho abarca, poco aprieta” creo que se estaba cumpliendo en Historia i Cultura, ya que me era complicado escribir periódicamente a causa de la difusión de temas que me interesan y que tienen cabida en este blog.

Espero que los que seguís este blog le echéis un vistazo al nuevo, que creo que también será de vuestro interés. Un saludo cordial a todos y todas.

Anuncis

Comentari històric d’una pel·lícula

Una pel·lícula és un document audiovisual que ens dóna molta informació sobre una determinada època. En el cas del cinema històric, l’intent de recrear un determinat període històric ens permetrà conèixer determinats aspectes d’aquella època, així com moltes dades sobre el temps en què el film va ser rodat.

A l’hora de fer el comentari d’una pel·lícula haurem de seguir unes indicacions semblants a les d’un comentari de text, tot i que caldrà fer alguna modificació per adaptar-nos al format. Seria adient seguir aquests punts:

1.- Fitxa tècnica (Dades que ens permetran identificar la pel·lícula)

  • Títol (La traducció al català o castellà i el títol en l’idioma original)

  • País (País d’origen de la pel·lícula)

  • Any (Any d’estrena)

  • Durada (En minuts)

  • Director

  • Intèrprets (Actrius i actors principals)

2.- Argument o sinopsi: breu resum de la pel·lícula.

3.- Anàlisi històrica:

  • Context històric: cal situar l’època en la que transcorren els fets. Causes, conseqüències i el moment concret en què està situada l’acció. Cal destacar els elements socioeconòmics o culturals que mostra el film.

  • Context en què es va rodar la pel·lícula: cal situar l’època en què es va produir el film per trobar la intenció que tenia el director.

  • Personatges: cal presentar i situar els personatges principals en la línia argumental i explicar el perquè de les seves accions més destacades.

  • Crítica històrica: valoració de la veracitat històrica del film (Reflexa bé l’època històrica? Per què?). Descripció (si es troben) dels errors històrics.

4.- Valoració personal: crítica argumentada de la pel·lícula. Per acabar, la recomanaries? A qui? Per què?

Còmic i Història. Història de Catalunya (Part 1)

Amb motiu de la Diada de l’11 de setembre, he decidit escriure sobre còmics que parlin de la Història de Catalunya. Tot i que a Catalunya s’editen la gran majoria dels còmics que es publiquen cada any a l’Estat espanyol, l’oferta d’obres històriques sobre Catalunya no és gaire àmplia, de manera que he decidit reunir obres sobre tota la Història de Catalunya i no sobre una època concreta. Com veureu a continuació, bona part dels còmics que us presento són obra de dos dibuixants: l’Oriol Garcia i Quera i el Lluís Juste de Nin. Si voleu anar més enllà de les obres que us presento, us recomano la lectura dels següents articles: El món del còmic (Patrimoni Català) i El cómic en catalán. De la postguerra a la Transición (Tebeosfera). En aquesta primera part us presento l’extensa obra de l’Oriol Garcia i Quera.

  • Oriol Garcia i Quera va néixer a Barcelona l’any 1967. Dibuixa a la revista Cavall Fort i és professor a l’Escola Joso. Entre la seva obra destaquen els còmics de temàtica històrica, sempre centrats en la Història de Catalunya. Per tal de conèixer la seva visió sobre el món del còmic i sobre la seva obra us recomano aquesta entrevista

– Temps d’espases (Cim Edicions) formada per quatre còmics:

1.- L’exèrcit errant (1993): ens situem al segle XIV, quan els almogàvers estan lluitant a Grècia. El cavaller Roger Desllor, qui lluitava pel Duc d’Atenes – Gautier de Brienne -, escriu una crònica on explica la seva lluita amb els almogàvers contra els prínceps grecs. Molt interessant per observar el funcionament dels exèrcits medievals i per conèixer des de dins l’exèrcit almogàver.

La lluita dels almogàvers a Grècia durant el segle XIV.

La lluita dels almogàvers a Grècia durant el segle XIV.

2.- Gorja Mortal (1994): l’any 218 a.C. Anníbal guia l’exèrcit cartaginès cap a Roma creuant la franja mediterrània de la península Ibèrica. A prop dels Pirineus alguns pobles ibers s’alien per lluitar contra l’invasor. Interessant apropament als pobles pre-romans que vivien a l’actual Catalunya.

Els íbers i els cartaginesos protagonitzen el 1r volum de Temps d'espases.

Els íbers i els cartaginesos protagonitzen el 2n volum de Temps d’espases.

3.- L’amenaça sarraïna (1995): l’any 793 els àrabs dominaven bona part de la península Ibèrica, tot i que entre ells hi havia disputes. Els carolingis van aprofitar aquestes tensions internes per controlar la ciutat de Girona i els territoris dels voltants. L’amenaça sarraïna narra l’expedició de càstig que va enviar l’emirat de Còrdova contra aquesta zona rebel. Interessant per observar la trobada de dos mons tan diferents com l’andalusí i el carolingi a Catalunya.

30.000 soldats sarraïns van arribar a Girona per re-establir l'ordre andalusí.

30.000 soldats sarraïns van arribar a Girona per re-establir l’ordre andalusí.

4.- Revenja (1996): els enfrontaments entre sarraïns i carolingis són també l’element central d’aquest còmic. Les seves disputes i les contínues revenges posaran en risc la supervivència de molta gent. És interessant per veure com va afectar als pobles de la zona pirinenca l’enfrontament entre aquestes dues potències.

Els enfrontaments entre Al-Andalus i l'Imperi Carolingi a Catalunya.

Els enfrontaments entre Al-Àndalus i l’Imperi Carolingi a Catalunya.

– Rocaguinarda (Cim Edicions, 2003):

Aquest còmic narra la vida d’un dels bandolers catalans més populars del segle XVII: Perot Rocaguinarda. Estimat pel poble i odiat pels poderosos, se l’arriba a comparar amb Robin Hood. Fins i tot va aperèixer al Quixot amb el nom de “Roque Guinart”. És una bona obra per endinsar-se en la convulsa Catalunya rural de començaments del segle XVII i per aprendre sobre el fenomen del bandolerisme.

La vida de Perot Rocaguinarda, també conegut com "Perot lo Lladre".

La vida de Perot Rocaguinarda, també conegut com “Perot lo Lladre”.

– Barcelona 1714 (Casals, 2002):

Primera obra d’una nova col·lecció de còmic històric, Barcelona 1714 ens trasllada als últims dies del setge borbònic sobre la ciutat de Barcelona. Apareixen els grans personatges històrics com Rafael Casanovas, però també la vida quotidiana de la gent que patia la misèria de la guerra. Molt interessant per conèixer un dels esdeveniments històrics que més han marcat la història de Catalunya.

El setge de més de 40.000 soldats borbònics sobre Barcelona.

El setge de més de 40.000 soldats borbònics sobre Barcelona.

– Corpus 1640 (Casals, 2004):

Segona entrega de la col·lecció de còmic històric de l’Editorial Casals, en aquesta ocasió, ens apropem a la primera meitat del segle XVII, període que culminarà amb la revolta dels Segadors. Un dels episodis més coneguts de la història de Catalunya, al qual fa referència l’himne nacional, és presentat de forma clara en aquest còmic. Les injustícies que patia el poble seran la causa d’un aixecament que més de 300 anys després encara és recordat. Molt interessant per conèixer l’origen d’un dels símbols essencials de Catalunya.

La revolta dels Segadors, l'origen de l'himne nacional de Catalunya.

La revolta dels Segadors, l’origen de l’himne nacional de Catalunya.

– Guifré 897 (Casals, 2006):

Tercer còmic sobre els grans moments de la Història de Catalunya. En aquesta ocasió, el protagonista és el comte Guifré. Més enllà de la llegenda sobre el sorgiment de la senyera, aquesta obra ens mostra la figura històrica real: l’últim comte català en ser escollit pels reis francs, i per tant, el primer en transmetre les seves possessions als seus descendents. Un governant que va saber aprofitar l’afebliment del poder dels francs per crear un poder independent en uns territoris que es situaven entre Al-Àndalus al sud i el regne franc al nord. És una obra que ens permet apropar-nos a la realitat històrica d’un dels personatges més coneguts de l’imaginari català.

El personatge històric que va esdevenir mite és el protagonista d'aquest còmic.

El personatge històric que va esdevenir mite és el protagonista d’aquest còmic.

– Pallars 1487 (Casals, 2008):

En aquesta quarta obra, l’Oriol Garcia i Quera ens trasllada al Pallars de finals del segle XV. Després d’una dura guerra (Guerra civil catalana 1462-1472) en què la noblesa volia mantenir els seus privilegis, davant una monarquia cada vegada més poderosa, va ser Hug Roger III – comte del Pallars – qui va presentar més resistència. En acabar la guerra, va ser l’únic noble que no va rebre el perdó reial a la Capitulació de Pedralbes. És molt interessant per comprovar com eren les disputes pel poder al final de l’època medieval entre la noblesa i la monarquia, i per conèixer una de les etapes de la Història de Catalunya, segurament, més desconegudes.

El darrer comtat català.

El darrer comtat català.

– Mallorca 1229 (Casals, 2010)

Cinquè i de moment últim còmic de la col·lecció de l’Editorial Casals sobre la Història de Catalunya. En ple segle XIII, el rei Jaume I el Conqueridor prepara una gran flota per intentar fer-se amb l’illa de Mallorca, en possessió dels almohades en aquells moments. Assistim a la guerra de conquesta i, de la mà del senyor de Torroella de Montgrí, observem com els nobles lluitaven pels seus interessos particulars. Molt interessant per apropar-se a una de les figures històriques fonamentals de la història de Catalunya, Jaume I, i per saber com funcionaven les guerres de conquesta medievals.

La conquesta de la illa de Mallorca per part de Jaume I i les seves tropes.

La conquesta de la illa de Mallorca per part de Jaume I i les seves tropes.

– Trilogia medieval (Cim Edicions, 2006)

Aquesta obra conté tres relats sobre moments destacats de la Catalunya medieval: en primer lloc, Fa mil anys… ens parla de la fundació del monestir de Sant Cugat; posteriorment, El desafiament de Bordeus relata l’enfrontament entre Pere el Gran i els reis francesos; i per últim, Hug Roger III, un rebel indomable narra l’enfrontament entre el comte del Pallars i el rei Joan II (també apareixen a Pallars 1487). Les dues primeres històries havien estat publicades amb anterioritat al Diari de Sant Cugat i a Cavall Fort, respectivament.

Tres relats breus sobre diferents moments de la història de Catalunya.

Tres relats breus sobre diferents moments de la història de Catalunya.

Desitjo que hagueu trobat interessant aquest recull i us convido a estar pendents de la segona part que publicaré en els propers dies. Com sempre, serà un plaer rebre propostes i suggeriments, tant a través dels comentaris com mitjançant el meu compte de Twitter: @histocult.

Cómic e Historia

Una vez finalizado el curso, que finalmente ha sido mucho más positivo de lo que esperaba, pretendo aprovechar este periodo de vacaciones para combinar tres de mis pasiones: el cómic, la historia y la educación.

Los profesores de historia, en muchas ocasiones, nos encontramos con estudiantes que ven nuestra asignatura como una prueba muy difícil. La metodología tradicional, muy basada en la lectura y en la clase magistral, aleja a parte del alumnado; así que mi intención con este texto es plantear el uso del cómic como herramienta didáctica, de manera que nuestra materia sea más atractiva para los adolescentes. Soy consciente de la dificultad de insertar nuevos elementos en nuestras programaciones, generalmente ya demasiado extensas, pero creo que actividades diferentes a las “normales” facilitarán un aprendizaje mucho más significativo.

En mi opinión, la lectura de cómics es claramente una de estas actividades que suavizan el encuentro con un campo como la Historia. La gran mayoría de niños y niñas leen historietas o libros ilustrados, y por tanto, los cómics son un elemento conocido para ellos y ellas. Un entorno en que se sientan cómodos es básico. Además gracias a la gran variedad de cómics que tratan temas históricos, podremos adecuar las lecturas con su desarrollo madurativo, de forma que, por ejemplo en 1º o 2º de ESO propongamos lecturas más breves o en clave humorística, mientras que en 3º, 4º y Bachillerato, las lecturas podrán tener más profundidad.

Los cómics de Astérix son una buena introducción a la época romana, en clave de humor.

Los cómics de Astérix son una buena introducción a la época romana, en clave de humor.

La metodología a utilizar es amplísima y existen multitud de opciones que cada docente deberá adoptar y adaptar en función del nivel, del grupo o de los propios intereses personales. Aquí algunas propuestas:

  • Lectura y comprensión lectora (Desde capítulos o incluso viñetas concretas, hasta obras completas)
  • Creación de un cómic. (Os recomiendo visitar el siguiente enlace: El cómic en la clase de Ciencias Sociales)
  • Representación de un fragmento.
  • Ambientación de la clase a partir de una viñeta concreta.
  • Creación de un final alternativo.
  • Análisis del rigor histórico de la obra. (Para niveles más avanzados)
  • Análisis de aspectos concretos del periodo histórico. (Vestimenta, arquitectura, religión, costumbres, etc.)
  • Aprendizaje entre iguales. (Por grupos se explican unos a otros diversos fragmentos)
  • Comparativa con nuestra época, con nuestro entorno, etc.
  • Comentario de la actualidad a traves de viñetas de la prensa escrita.

A lo largo de los próximos días iré añadiendo cómics ordenados por periodos históricos y con una breve explicación, de manera que sea fácil elegir una obra que se ajuste a nuestras necesidades.

Por último, y a modo de ejemplo, os enlazo la Guía Didáctica que Edicions de Ponent elaboró para El Arte de Volar, un cómic maravilloso que relata la Historia de España en el siglo XX a través de la vida del padre de Antonio Altarriba (el guionista). Antoni Guiral, crítico y ensayista sobre cómics, realizó un magnífico trabajo, y creo que puede servir como modelo del uso del cómic como elemento didáctico.

El exilio republicano tras la guerra civil reflejado en las viñetas de Altarriba y Kim.

El exilio republicano tras la guerra civil reflejado en las viñetas de Altarriba y Kim.

Esport i política: una proposta didàctica

L’esport s’ha convertit al llarg del segle XX i especialment en l’inici del segle XXI en el gran espectacle de masses. És una gran indústria que mou anualment milers de milions d’euros; una indústria que crea a les més grans icones, conegudes arreu; un negoci transversal que mou als ciutadans de totes les ideologies i totes les classes socials. En definitiva, l’esport és un dels eixos fonamentals de la nostra societat, i per tant, crec que és interessant que arribi als i les estudiants a l’escola, des d’una perspectiva diferent a la que ofereix l’àrea d’educació física.

Alguns dels grans mites de l’esport.

Tradicionalment, la pràctica esportiva ha estat vista com una activitat molt allunyada de la cultura, i en moltes ocasions, ha estat menystinguda. Durant gran part del segle XX, i especialment pel que fa al futbol – l’esport més massiu -, els intel·lectuals han buscat allunyar-se’n. L’origen del futbol com a esport dels obrers a l’Anglaterra del segle XIX, va fer que les classes altes optessin per altres opcions com el rugby o el críquet. Al món llatí, el futbol va ser l’esport més seguit, i tret d’excepcions (Roberto Fontanarrosa o Manuel Vázquez Montalbán, per citar dos autors), el futbol era vist de manera molt negativa: l’opi del poble.

En els últims anys, aquesta visió ha anat perdent força, tot i que encara perdura en determinats cercles. I crec que l’àmbit educatiu és un dels que encara no han modificat la seva visió de l’activitat esportiva. L’assignatura d’educació física té només dues hores setmanals, i la seva orientació és totalment pràctica. L’escassa teoria que els alumnes estudien versa de les característiques d’esports concrets, fases de l’entrenament (escalfament o flexibilitat) i hàbits saludables. La història de l’esport i les seves interrelacions amb diversos sectors socials no són mai estudiades.

Jesse Owens al podi dels 100m llisos de Berlin ’36.

El que proposo és la realització d’una matèria optativa que estudiï la vinculació entre l’esport i la política al llarg del segle XX, fent èmfasi en determinats personatges i moments que il·lustren la realitat del període. L’estructura de la matèria seria la següent:

0.- Introducció: l’esport en l’antiguitat.

     0.1.- Grècia: els Jocs Olímpics

     0.2.- Roma: gladiadors i quàdrigues

1.- Els Jocs Olímpics Moderns.

     1.1.- Els orígens: Pierre de Coubertin

     1.2.- Els valors olímpics

2.- Esport i feixisme.

     2.1.- La Itàlia de Mussolini i el Mundial del 1934

     2.2.- L’Alemanya Nazi i l’esport

          2.2.1.- Els Jocs Olímpics de Berlin 1936

               2.2.1.1.- Jesse Owens: l’heroi dels jocs

          2.2.2.- Matthias Sindelar i el Wunderteam austríac

3.- Esport i comunisme.

     3.1.- L’esport a la URSS

     3.2.- Esport i dopatge a la RDA

4.- L’esport actual.

     4.1.- El gran negoci

          4.1.1.- Michael Jordan i l’NBA

          4.1.2.- Els nous fenòmens: Beckham, Bolt, Phelps, Messi.

     4.2.- La publicitat

En funció de les hores disponibles es podria aprofundir més o menys en les diverses unitats. Crec que aquesta proposta inclou els moments més destacats en què conflueixen esport i política al segle XX; i a l’hora presenta un panorama general de l’evolució de l’activitat fins arribar a la situació present. Sóc conscient que aquesta proposta obvia la situació de l’esport a l’Estat Espanyol i a Catalunya, però entenc que és més interessant donar a conèixer realitats més llunyanes a l’alumnat que donen una panoràmica global sobre aquest fenomen.

El llarg camí del sufragi femení

Dimecres 19 de setembre es complien 119 anys de l’obtenció del dret a vot de les dones a Nova Zelanda, el primer estat on aquest dret va ser reconegut. Per tal de commemorar aquesta fita, en el següent article analitzaré el recorregut històric del sufragi femení al llarg del segle XX, fent especial èmfasi en la situació d’aquells països considerats desenvolupats on les dones més van trigar en veure reconeguda la igualtat política.

Les dones havien començat a lluitar per aconseguir els seus drets polítics molt abans del 1893. Ja al segle XVIII, autores com Mary Wollstonecraft a Anglaterra amb la seva Vindicació dels drets de la dona (1792) o Olympe de Gouges en el context de la França revolucionària amb la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana (1791), ja havien demanat la igualtat política amb els homes. Amb les seves obres tractaven de refutar els arguments dels autors que argumentaven que les dones no estaven preparades per participar a la vida pública.

Mary Wollstonecraft i la Vindicació dels drets de la dona.

La visió tradicional del paper de la dona, generalment influenciada per la religió, era la d’una dona dedicada a la vida privada. Criar i educar els nens i nenes, tenir cura de les tasques de la llar i ser complaent amb el seu marit eren les seves principals funcions. En el cas de les dones de classe alta, en ocasions també tenien accés a la cultura. Fora de l’àmbit domèstic la dona no tenia ni veu ni vot.

La sufragista francesa Olympe de Gouges.

Aquesta situació va començar a canviar amb el desenvolupament de la Il·lustració i posteriorment de les idees impulsades pels revolucionaris francesos. En aquesta nova etapa, que volia trencar amb els valors més tradicionals de l’Antic Règim, es va començar a parlar dels drets humans – referint-se als dels homes – per primera vegada. Era difícil d’argumentar que els homes havien d’emancipar-se i obtenir la llibertat i la sobirania política; i simultàniament negar aquests drets a la meitat de la població: a totes les dones. Tot i així, aquesta evident contradicció no va fer canviar la situació de les dones, encara que va permetre que alguns autors i especialment algunes autores comencessin a lluitar pels seus drets.

A finals del segle XIX, després d’un segle des de l’inici de la lluita de Mary Wollstonecraft, Olympe de Gouges i moltes d’altres, Nova Zelanda va ser el primer estat on es va reconèixer el dret a vot per a la seva població femenina. Va ser un gran avenç, però la igualtat no era total encara, ja que les dones no podien presentar-se a les eleccions per ser escollides per a càrrecs polítics. El 1902 el sufragi femení es va aprovar a Austràlia, el 1906 a Finlàndia i el 1913 a Noruega.

La incorporació al món laboral va suposar un canvi important.

La situació de la dona va canviar amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. La incorporació de bona part dels traballadors dels països industrialitzats als respectius exèrcits, va fer que moltes dones comencessin a treballar a les fàbriques per tal de contribuir a l’economia de guerra nacional. El seu paper en la rereguarda va ser fonamental durant el conflicte: tenint cura dels ferits com a infermeres, com a treballadores a les fàbriques d’armament i municions, en la indústria tèxtil i en altres àmbits estratègics. Les dones europees havien aconseguit la igualtat econòmica, i per tant, el següent pas era aconseguir la igualtat política. Els governs que havien demanat la seva col·laboració a l’economia de guerra, en molts casos no s’hi van poder negar.

Durant el període d’entreguerres (1919-1939) la població femenina de molts països va aconseguir el dret a vot: als nous estats europeus sorgits després de la guerra – Polònia, Irlanda o Hongria – o als països on el sistema polític va canviar – l’Alemanya de Weimar, Segona República Espanyola o Àustria-. Als Estats Units les dones van poder votar el 1920, i a la majoria de països desenvolupats el vot femení era una realitat en començar la Segona Guerra Mundial. Tot i així, encara existien algunes vergonyoses excepcions com França o Suïssa.

En el cas d’Espanya, les dones van poder votar per primera vegada a les eleccions del 1933. És coneguda la disputa entre les dues úniques diputades del primer parlament republicà: Clara Campoamor, del Partido Radical, que defensava el sufragi femení; i Victòria Kent, d’Izquierda Republicana, que hi estava en contra, perquè pensava que les dones espanyoles encara no estaven preparades per participar en la vida política. És destacable que les dones podien ser escollides com a diputades, però no podien votar. I encara avui es discuteix si el fet que les dones votessin va influir decisivament en els resultats electorals favorables a les dretes.

Les primeres diputades de la Segona República.

La situació de la Primera Guerra Mundial es va tornar a repetir a la Segona, de manera que el paper de la dona va tornar a ser essencial per a l’esforç bèlic. Després de la guerra, les dones van poder votar per fi a França. A la resta d’Europa, després del final de les dictadures feixista d’Itàlia i nacionalsocialista d’Alemanya, homes i dones van poder votar de nou. A Portugal i Espanya, on les dictadures van sobreviure fins els 70 ni homes ni dones van poder exercir el dret a vot. A l’esfera soviètica, on la democràcia va ser eliminada, els ciutadans i ciutadanes no van votar realment fins els anys 90, tot i que formalment ho feien des dels anys 20.

Amb la descolonització van sorgir un gran nombre d’estats independents en què, en la majoria dels casos, les dones van poder votar des del moment de la independència. A països com la Índia, la democràcia més poblada del món, les dones van poder votar l’any 1947; a la majoria de nous estats africans el vot femení es va aprovar a les noves constitucions. Les excepcions van ser alguns dels països amb règims islamistes més durs com el Emirats Àrabs, Qatar o l’Aràbia Saudita, on fins a èpoques molt recents, ja en el segle XXI les dones no han obtingut drets polítics.

Dones suïsses lluitant pel sufragi femení als 60.

Per últim, m’agradaria destacar el cas de Suïssa, on les dones no van obtenir el dret a vot fins el 1971. El sistema polític del petit estat europeu, en què moltes decisions es prenen per mitjà de referèndum va retardar la igualtat política de la població femenina fins aquesta data. El 1958 el parlament suís va aprovar el sufragi femení, però el 1959 els homes suïssos, per mitjà d’un referèndum no van aprovar aquest canvi legislatiu. Les dones van iniciar una gran campanya per reivindicar els seus drets, fins que finalment el 1971 van aconseguir definitivament la igualtat política.

Les dones han hagut de lluitar al llarg de la Història per a aconseguir els seus drets. Els homes sempre hem intentat dificultar l’arribada a l’objectiu final: la igualtat real. El llarg camí cap al sufragi és un bon exemple d’aquesta lluita que encara, per desgràcia, no ha acabat.

El perquè d’ensenyar Història

Les assignatures d’Història, especialment a l’Educació Secundària, són vistes per bona part de l’alumnat com matèries avorrides i pesades sense gaire utilitat pràctica. El fet que en molts casos la metodologia docent emprada sigui molt tradicional – explicació teòrica i lectura del llibre de text – allunya encara més els i les estudiants. L’objectiu d’aquesta primera entrada el bloc és justificar la necessitat d’ensenyar i aprendre Història, buscar respostes a la gran pregunta: i això per a què serveix?

Les meves primeres sessions a qualsevol assignatura d’Història, tracten de fer veure aquesta com una continuïtat. Estem acostumats a veure les grans etapes històriques – Prehistòria, Edat Antiga, Edat Mitja, Edat Moderna i Edat Contemporània – com si fossin períodes separats entre ells. El món és d’una manera fins que l’èsser humà inventa l’escriptura, llavors el món canvia sobtadament; després arriba la caiguda de l’Imperi Romà i ens trobem repentinament en l’Edat Mitja, amb unes societats totalment diferents a la romana; i així passa amb cada període històric.

Les etapes de la Història

Les etapes de la Història

Si es reflexiona només un moment es fa evident que el món no canvia d’un dia per l’altre en base als grans esdeveniments. La gent de finals del segle XV no va veure canviar la seva vida de dalt a baix quan Colom va arribar a Amèrica; igual que nosaltres vam seguir amb les nostres quotidianitats el 12 de setembre de 2001 després de l’atemptat de les torres bessones.

El fet de dividir la Història en aquestes etapes ens permet una explicació més senzilla i ens és pràctica a l’hora de trobar unes característiques generals de cada període. Tot i així, crec que és molt important que aquesta continuïtat quedi ben clara, degut a què serà un dels arguments bàsics per justificar l’ensenyament de la Història. Si l’alumnat assimila aquest concepte – la continuïtat històrica – ens serà més fàcil que se n’adonin de la importància de conèixer el passat.

La nostra societat és el resultat d’un procés molt llarg, d’un seguit de moments i circumstàncies que ens han portat a ser com som avui, a viure com vivim avui. Un exemple molt clar i de molta actualitat és la gran manifestació de l’11 de setembre. Sense conèixer què va passar el 1714 és impossible d’entendre el perquè de la  Diada. Si no coneixem el passat de Catalunya i les seves relacions amb Espanya, el mateix concepte d’independència és buit.

11 de setmbre. La senyera

La senyera

Milers de fets com aquest serveixen per mostrar als i les alumnes la importància de conèixer el passat. Podem buscar exemples que ens apropin més a ells: des de la primera Copa d’Europa del Barça a Wembley, passant pel festival d’Eurovisió o l’atemptat de l’Hipercor. Qualsevol fet del passat que sigui rellevant per a ells o elles ens permetrà mostrar la necessitat d’aprendre Història.

En un moment de crisi econòmica com l’actual, és important que els i les joves  coneguin què va passar als anys 30 a Europa. La Gran Depressió i les seves conseqüències van ser causa de l’ascens de Hitler i el Nazisme a Alemanya; per tant, l’ascens de forces polítiques xenòfobes a Europa en una situació de crisi econòmica té un precedent. Si no volem caure en els mateixos errors que en el passat és essencial conèixer el que va succeir a èpoques anteriors a la nostra.

Aula de l'escola franquista

Aula de l’escola franquista: segregació per sexes, retrats del dictador i de José Antonio i crucifix.

Com a conclusió, vull afegir que és fonamental conèixer el passat per poder entendre el present i per poder avançar cap a un futur millor. Aquest és el paper dels historiadors, i com a professors d’Història, crec que la nostra tasca té una gran responsabilitat envers la societat. Tots coneixem com era la Història que s’ensenyava a l’Espanya de Franco i, en la resta de règims dictatorials. L’ensenyament de la Història és un dels elements clau per tenir una societat i uns ciutadans plenament demòcrates i democràtics.