Còmic i Història. Història de Catalunya (Part 1)

Amb motiu de la Diada de l’11 de setembre, he decidit escriure sobre còmics que parlin de la Història de Catalunya. Tot i que a Catalunya s’editen la gran majoria dels còmics que es publiquen cada any a l’Estat espanyol, l’oferta d’obres històriques sobre Catalunya no és gaire àmplia, de manera que he decidit reunir obres sobre tota la Història de Catalunya i no sobre una època concreta. Com veureu a continuació, bona part dels còmics que us presento són obra de dos dibuixants: l’Oriol Garcia i Quera i el Lluís Juste de Nin. Si voleu anar més enllà de les obres que us presento, us recomano la lectura dels següents articles: El món del còmic (Patrimoni Català) i El cómic en catalán. De la postguerra a la Transición (Tebeosfera). En aquesta primera part us presento l’extensa obra de l’Oriol Garcia i Quera.

  • Oriol Garcia i Quera va néixer a Barcelona l’any 1967. Dibuixa a la revista Cavall Fort i és professor a l’Escola Joso. Entre la seva obra destaquen els còmics de temàtica històrica, sempre centrats en la Història de Catalunya. Per tal de conèixer la seva visió sobre el món del còmic i sobre la seva obra us recomano aquesta entrevista

– Temps d’espases (Cim Edicions) formada per quatre còmics:

1.- L’exèrcit errant (1993): ens situem al segle XIV, quan els almogàvers estan lluitant a Grècia. El cavaller Roger Desllor, qui lluitava pel Duc d’Atenes – Gautier de Brienne -, escriu una crònica on explica la seva lluita amb els almogàvers contra els prínceps grecs. Molt interessant per observar el funcionament dels exèrcits medievals i per conèixer des de dins l’exèrcit almogàver.

La lluita dels almogàvers a Grècia durant el segle XIV.

La lluita dels almogàvers a Grècia durant el segle XIV.

2.- Gorja Mortal (1994): l’any 218 a.C. Anníbal guia l’exèrcit cartaginès cap a Roma creuant la franja mediterrània de la península Ibèrica. A prop dels Pirineus alguns pobles ibers s’alien per lluitar contra l’invasor. Interessant apropament als pobles pre-romans que vivien a l’actual Catalunya.

Els íbers i els cartaginesos protagonitzen el 1r volum de Temps d'espases.

Els íbers i els cartaginesos protagonitzen el 2n volum de Temps d’espases.

3.- L’amenaça sarraïna (1995): l’any 793 els àrabs dominaven bona part de la península Ibèrica, tot i que entre ells hi havia disputes. Els carolingis van aprofitar aquestes tensions internes per controlar la ciutat de Girona i els territoris dels voltants. L’amenaça sarraïna narra l’expedició de càstig que va enviar l’emirat de Còrdova contra aquesta zona rebel. Interessant per observar la trobada de dos mons tan diferents com l’andalusí i el carolingi a Catalunya.

30.000 soldats sarraïns van arribar a Girona per re-establir l'ordre andalusí.

30.000 soldats sarraïns van arribar a Girona per re-establir l’ordre andalusí.

4.- Revenja (1996): els enfrontaments entre sarraïns i carolingis són també l’element central d’aquest còmic. Les seves disputes i les contínues revenges posaran en risc la supervivència de molta gent. És interessant per veure com va afectar als pobles de la zona pirinenca l’enfrontament entre aquestes dues potències.

Els enfrontaments entre Al-Andalus i l'Imperi Carolingi a Catalunya.

Els enfrontaments entre Al-Àndalus i l’Imperi Carolingi a Catalunya.

– Rocaguinarda (Cim Edicions, 2003):

Aquest còmic narra la vida d’un dels bandolers catalans més populars del segle XVII: Perot Rocaguinarda. Estimat pel poble i odiat pels poderosos, se l’arriba a comparar amb Robin Hood. Fins i tot va aperèixer al Quixot amb el nom de “Roque Guinart”. És una bona obra per endinsar-se en la convulsa Catalunya rural de començaments del segle XVII i per aprendre sobre el fenomen del bandolerisme.

La vida de Perot Rocaguinarda, també conegut com "Perot lo Lladre".

La vida de Perot Rocaguinarda, també conegut com “Perot lo Lladre”.

– Barcelona 1714 (Casals, 2002):

Primera obra d’una nova col·lecció de còmic històric, Barcelona 1714 ens trasllada als últims dies del setge borbònic sobre la ciutat de Barcelona. Apareixen els grans personatges històrics com Rafael Casanovas, però també la vida quotidiana de la gent que patia la misèria de la guerra. Molt interessant per conèixer un dels esdeveniments històrics que més han marcat la història de Catalunya.

El setge de més de 40.000 soldats borbònics sobre Barcelona.

El setge de més de 40.000 soldats borbònics sobre Barcelona.

– Corpus 1640 (Casals, 2004):

Segona entrega de la col·lecció de còmic històric de l’Editorial Casals, en aquesta ocasió, ens apropem a la primera meitat del segle XVII, període que culminarà amb la revolta dels Segadors. Un dels episodis més coneguts de la història de Catalunya, al qual fa referència l’himne nacional, és presentat de forma clara en aquest còmic. Les injustícies que patia el poble seran la causa d’un aixecament que més de 300 anys després encara és recordat. Molt interessant per conèixer l’origen d’un dels símbols essencials de Catalunya.

La revolta dels Segadors, l'origen de l'himne nacional de Catalunya.

La revolta dels Segadors, l’origen de l’himne nacional de Catalunya.

– Guifré 897 (Casals, 2006):

Tercer còmic sobre els grans moments de la Història de Catalunya. En aquesta ocasió, el protagonista és el comte Guifré. Més enllà de la llegenda sobre el sorgiment de la senyera, aquesta obra ens mostra la figura històrica real: l’últim comte català en ser escollit pels reis francs, i per tant, el primer en transmetre les seves possessions als seus descendents. Un governant que va saber aprofitar l’afebliment del poder dels francs per crear un poder independent en uns territoris que es situaven entre Al-Àndalus al sud i el regne franc al nord. És una obra que ens permet apropar-nos a la realitat històrica d’un dels personatges més coneguts de l’imaginari català.

El personatge històric que va esdevenir mite és el protagonista d'aquest còmic.

El personatge històric que va esdevenir mite és el protagonista d’aquest còmic.

– Pallars 1487 (Casals, 2008):

En aquesta quarta obra, l’Oriol Garcia i Quera ens trasllada al Pallars de finals del segle XV. Després d’una dura guerra (Guerra civil catalana 1462-1472) en què la noblesa volia mantenir els seus privilegis, davant una monarquia cada vegada més poderosa, va ser Hug Roger III – comte del Pallars – qui va presentar més resistència. En acabar la guerra, va ser l’únic noble que no va rebre el perdó reial a la Capitulació de Pedralbes. És molt interessant per comprovar com eren les disputes pel poder al final de l’època medieval entre la noblesa i la monarquia, i per conèixer una de les etapes de la Història de Catalunya, segurament, més desconegudes.

El darrer comtat català.

El darrer comtat català.

– Mallorca 1229 (Casals, 2010)

Cinquè i de moment últim còmic de la col·lecció de l’Editorial Casals sobre la Història de Catalunya. En ple segle XIII, el rei Jaume I el Conqueridor prepara una gran flota per intentar fer-se amb l’illa de Mallorca, en possessió dels almohades en aquells moments. Assistim a la guerra de conquesta i, de la mà del senyor de Torroella de Montgrí, observem com els nobles lluitaven pels seus interessos particulars. Molt interessant per apropar-se a una de les figures històriques fonamentals de la història de Catalunya, Jaume I, i per saber com funcionaven les guerres de conquesta medievals.

La conquesta de la illa de Mallorca per part de Jaume I i les seves tropes.

La conquesta de la illa de Mallorca per part de Jaume I i les seves tropes.

– Trilogia medieval (Cim Edicions, 2006)

Aquesta obra conté tres relats sobre moments destacats de la Catalunya medieval: en primer lloc, Fa mil anys… ens parla de la fundació del monestir de Sant Cugat; posteriorment, El desafiament de Bordeus relata l’enfrontament entre Pere el Gran i els reis francesos; i per últim, Hug Roger III, un rebel indomable narra l’enfrontament entre el comte del Pallars i el rei Joan II (també apareixen a Pallars 1487). Les dues primeres històries havien estat publicades amb anterioritat al Diari de Sant Cugat i a Cavall Fort, respectivament.

Tres relats breus sobre diferents moments de la història de Catalunya.

Tres relats breus sobre diferents moments de la història de Catalunya.

Desitjo que hagueu trobat interessant aquest recull i us convido a estar pendents de la segona part que publicaré en els propers dies. Com sempre, serà un plaer rebre propostes i suggeriments, tant a través dels comentaris com mitjançant el meu compte de Twitter: @histocult.

El país de las trincheras

Nuestra sociedad es cada vez más maniquea. Todo es blanco o negro. No hay espacio ni tiempo para el análisis ni para los matices. Los grandes voceros utilizan el conmigo o contra mí y ésto acaba afectando a toda la sociedad. Este fenómeno se produce en muchos ámbitos, pero creo que en los últimos tiempos tiene lugar especialmente en dos campos: el deporte y la política.

En el caso del deporte, el maniqueísmo afecta a todos los niveles, pero es especialmente sangrante en el duelo continuo entre F.C.Barcelona y Real Madrid. La prensa deportiva favorable a cada uno de los dos grandes equipos del fútbol español retrata la realidad de una manera muy sesgada. No interesa la verdad, ni siquiera el intento de encontrar la objetividad. El único objetivo es dar una versión favorable al equipo al que defienden.

El sesgo de la prensa deportiva es obvio, aunque mucha gente no quiera verlo.

La trinchera es profunda, y como decía al principio, el análisis no tiene cabida. Una decisión arbitral dudosa favorable al rival es un “robo” y una decisión arbitral perjudicial para el rival es un “error humano”, o directamente se modifica la realidad y se niega la existencia del error. Cuando el equipo propio vence es por su calidad y por sus propios méritos, cuando gana el contrario es una conspiración federativa con oscuros intereses detrás. Se llega al extremo absurdo de defender a capa y espada el estilo de juego propio y la desacreditación total del estilo del rival; pero si cambia el contexto (por ejemplo, con la selección española) se es capaz de defender un estilo calcado al denostado anteriormente.

Con Pep Guardiola y Jose Mourinho el maniqueísmo deportivo creció de forma exponencial.

Como sucede en política, en el caso del deporte, las opiniones más extremas se retroalimentan. Gran parte de los aficionados de Real Madrid y F.C.Barcelona quedan eclipsados ante la irrupción de los extremistas de la trinchera. Reconocer el mérito del rival es considerado una traición, ser crítico con el equipo propio es tildado de “pseudo-madridista” o “pseudo-barcelonista”. No se argumenta y no se analiza. Los discursos se simplifican al máximo y parte de las aficiones sigue a estos líderes de la opinión irracional.

Las trincheras en política

Si en el ámbito deportivo las trincheras son evidentes y perjudiciales, en el ámbito político la situación es mucho peor. Se podría escribir un libro con infinidad de temas políticos en los que se utiliza el conmigo o contra mí, el blanco o negro, pero con la independencia de Catalunya el maniqueísmo creo que está llegando a su punto álgido.

En este caso las trincheras son el centralismo españolista más rancio (PP, UPyD y ciertos sectores dels PSOE) y el independentismo “mesánico” (Ciertos sectores de Ciu y de Esquerra). Las dos opciones se basan en discurso muy simple, como pasa en el deporte. Por un lado, el PP y afines afirman que la independencia sería un caos, que no se podrían pagar las pensiones ni las prestaciones por desempleo, que Catalunya sería un Estado excluido de la Unión Europea, y por tanto, un Estado paria. En definitiva, la independencia, además de ser muy egoísta sería un desastre absoluto. Por el otro, la independencia sería una maravilla. Una Catalunya independiente sería un Estado avanzado de los más ricos de Europa, los sueldos serían más elevados, las pensiones aumentarían y por tanto, los catalanes viviríamos mucho mejor.

Artur Mas rodeado de senyeres i estelades en los carteles electorales de CIU.

Artur Mas rodeado de senyeres i estelades en los carteles electorales de CIU.

Para quien esté interesado en ver estos dos discursos en acción, y además quieran ver cómo se gasta el dinero público en actos propagandísticos os recomiendo el visionado de estos dos reportajes: “Cataluña, independientes de la realidad” de Telemadrid y “La independència, pas a pas” de Televisió de Catalunya. No los sitúo en el mismo nivel, ya que creo que el de Telemadrid manipula mucho más y ofrece una visión mucho más sesgada, pero creo que es interesante ver ambos para hacerse una idea global de estas dos perspectivas.

Frente a estos dos discursos dominantes, cualquier opción matizada, cualquier análisis profundo y argumentado es desprestigiado desde ambas trincheras. Si no dices que la independencia es la solución a todos los problemas eres españolista o “unionista”, si en cambio dices que quieres que haya un referéndum y que el pueblo catalán debe tener el derecho a decidir eres automáticamente independentista y “odias a España”. Ambos discursos se retroalimentan y, además, consiguen beneficios electorales para las dos trincheras.

El meu model d’Estat

En un moment com l’actual en què el debat polític està centrat en les relacions Espanya – Catalunya i en què després de la manifestació de l’11 de setembre l’independentisme sembla la opció majoritària, vull exposar la meva visió sobre el tema.

En primer lloc, sóc defensor al 100% del dret a l’autodeterminació dels pobles, recollit a la Carta de les Nacions Unides. Per tant, m’encantaria que per una vegada la gent del poble pogués decidir i exercir realment la democràcia. Segons la Constitució, que cada força política fa servir segons el moment i els seus propis interessos, la sobirania resideix en el poble, i per tant, és aquest qui hauria de poder decidir com vol viure.

Si aquest hipotètic referèndum fos real, si es preguntés als catalans si volen la independència, jo votaria que no. No crec en els nacionalismes, ni el català ni en l’espanyol ni en cap altre. Els nacionalismes sempre s’han basat en la diferència, en distingir al nosaltres de l‘ells. Personalment, crec que més en les semblances, en el diàleg, en el nosaltres i el vosaltres. Respecto, com a fervent demòcrata, les opcions personals de cadascú, sempre que aquest nacionalisme no esdevingui etnicista. Crec que en el cas del nacionalisme català, l’etnicisme és una opció molt minoritària, tot i la presència d’algunes sorolloses excepcions.

Votaria que no a la independència, però també votaria a favor d’un gran reforma a l’Estat espanyol. La situació actual no és sostenible, i l’immobilisme de moltes estructures estatals està creant més independentistes que no pas les forces polítiques catalanes. La crisi econòmica ha agreujat la situació, fent encara més evident l’obsolescència del model de finançament i els efectes negatius que aquest comporta.

Quins elements reformaria? El primer de tots, la forma política de l’estat. La monarquia és una institució anacrònica totalment antidemocràtica. Una tradició, diran alguns. Però la Inquisició també era una tradició i va desaparèixer, perquè la societat va avançar. Estem en aquest punt, la societat espanyola ha avançat, la majoria de la població no hem votat la Constitució del 1978 ni hem viscut la Transició. Els nostres referents han canviat, i hem de ser nosaltres els que decidim la forma de l’Estat on vivim. Per tant, el meu estat seria una República, on fóssim els ciutadans els que triéssim el nostre cap d’estat.

Pel que fa a l’aspecte més trascendent del moment actual – l’organització territorial -, el meu estat hauria de ser federal i asimètric. Federal perquè els territoris han de tenir autonomia. Espanya és un estat plurinacional, i per tant, no podem caure en l’intent de recentralització a l’estil jacobí. Hem de ser conscients de les diferències, i permetre que els diversos territoris es governin de la manera que creguin millor per a ells. Un estat federal a l’estil dels Estats Units, on cada estat té la majoria de les competències; però hi ha alguns àmbits on la política es fa a nivell de la federació: política exterior, defensa o política monetària en són alguns exemples.

La clau del meu estat, la gran novetat seria l’asimetria. Com seria un estat asimètric? No tots els territoris haurien de tenir totes les competències, només les que els seus ciutadans volguessin. Amb la Transició, amb la intenció de diluir el fet diferencial de Catalunya, el País Basc i en menor grau de Galícia es va fer servir el café para todos. 17 comunitats autonòmes, 17 parlaments autonòmics, 17 sistemes educatius i el que és més curiós 17 banderes i 17 himnes (a alguns territoris fins i tot es van haver d’inventar). Per no distingir els territoris de les altres nacions que formen l’estat, es va inflar artificialment la bombolla autonòmica, tot creant un sistema difícil de sostenir.

Tots els ciutadans i ciutadanes han de tenir els mateixos drets, aquesta asimetria no implicaria reduir els drets de ningú; simplement seria una forma de permetre a les nacions històriques, que són les que volen més competències, gaudir d’un major grau d’autogovern. Estic convençut que als ciutadans de Madrid, de La Rioja o de Castella Lleó no els importaria tenir el mateix sistema educatiu o el mateix sistema de salut. En canvi, a Catalunya o al País Basc, per la nostra herència històrica i cultural necessitem i volem un sistema educatiu propi.

Els fets diferencials de Catalunya i del País Basc serien molt més fàcils d’encaixar en un model com aquest, que en un model autonòmic com l’actual. Caldria negociar també el finançament, els fons de solidaritat; però de manera que aquesta no sigui una imposició i posant certs límits, com passa a un altre Estat federal com Alemanya.

Caldrien millorar molts aspectes més, però crec que amb aquestes reformes, una bona part de la societat catalana cansada de l’statu quo actual quedaria satisfeta. Una República Federal asimètrica faria d’Espanya un Estat modern, un Estat més just i un Estat on la majoria de ciutadans s’hi sentirien representats. Si la resposta del govern espanyol és un no rotund, un no sense explicacions, un no sense possibilitat de negociar, la resposta de la societat catalana serà cada vegada més una independència total, trencant tots els lligams amb Espanya. Si la independència és vista com una quimera, potser més d’un s’endú una sorpresa.

Us enllaço aquí alguns articles que crec que són interessants per entendre la situació present de les relacions Catalunya – Espanya allunyant-nos de la divisió i les trinxeres cridaneres:

  • Cataluña, no nos dejes solos; de l’Isaac Rosa a eldiario.es

http://www.eldiario.es/zonacritica/cataluna_independencia_mas_6_49755030.html

  • Tenemos un problema; d’en Joan Maria Thomas a El País

http://elpais.com/elpais/2012/09/20/opinion/1348155870_039969.html

  • ¿Qué ocurre en Catalunya, y en España?; d’en Vicenç Navarro a vnavarro.org

http://www.vnavarro.org/?p=7850

  • Lazos catalanes; de l’Antonio Muñoz Molina a El País

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/09/19/actualidad/1348053955_227162.html

  • Quimera real; d’en Manuel Castells a La Vanguardia

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120922/54350692666/manuel-castells-quimera-real.html

El perquè d’ensenyar Història

Les assignatures d’Història, especialment a l’Educació Secundària, són vistes per bona part de l’alumnat com matèries avorrides i pesades sense gaire utilitat pràctica. El fet que en molts casos la metodologia docent emprada sigui molt tradicional – explicació teòrica i lectura del llibre de text – allunya encara més els i les estudiants. L’objectiu d’aquesta primera entrada el bloc és justificar la necessitat d’ensenyar i aprendre Història, buscar respostes a la gran pregunta: i això per a què serveix?

Les meves primeres sessions a qualsevol assignatura d’Història, tracten de fer veure aquesta com una continuïtat. Estem acostumats a veure les grans etapes històriques – Prehistòria, Edat Antiga, Edat Mitja, Edat Moderna i Edat Contemporània – com si fossin períodes separats entre ells. El món és d’una manera fins que l’èsser humà inventa l’escriptura, llavors el món canvia sobtadament; després arriba la caiguda de l’Imperi Romà i ens trobem repentinament en l’Edat Mitja, amb unes societats totalment diferents a la romana; i així passa amb cada període històric.

Les etapes de la Història

Les etapes de la Història

Si es reflexiona només un moment es fa evident que el món no canvia d’un dia per l’altre en base als grans esdeveniments. La gent de finals del segle XV no va veure canviar la seva vida de dalt a baix quan Colom va arribar a Amèrica; igual que nosaltres vam seguir amb les nostres quotidianitats el 12 de setembre de 2001 després de l’atemptat de les torres bessones.

El fet de dividir la Història en aquestes etapes ens permet una explicació més senzilla i ens és pràctica a l’hora de trobar unes característiques generals de cada període. Tot i així, crec que és molt important que aquesta continuïtat quedi ben clara, degut a què serà un dels arguments bàsics per justificar l’ensenyament de la Història. Si l’alumnat assimila aquest concepte – la continuïtat històrica – ens serà més fàcil que se n’adonin de la importància de conèixer el passat.

La nostra societat és el resultat d’un procés molt llarg, d’un seguit de moments i circumstàncies que ens han portat a ser com som avui, a viure com vivim avui. Un exemple molt clar i de molta actualitat és la gran manifestació de l’11 de setembre. Sense conèixer què va passar el 1714 és impossible d’entendre el perquè de la  Diada. Si no coneixem el passat de Catalunya i les seves relacions amb Espanya, el mateix concepte d’independència és buit.

11 de setmbre. La senyera

La senyera

Milers de fets com aquest serveixen per mostrar als i les alumnes la importància de conèixer el passat. Podem buscar exemples que ens apropin més a ells: des de la primera Copa d’Europa del Barça a Wembley, passant pel festival d’Eurovisió o l’atemptat de l’Hipercor. Qualsevol fet del passat que sigui rellevant per a ells o elles ens permetrà mostrar la necessitat d’aprendre Història.

En un moment de crisi econòmica com l’actual, és important que els i les joves  coneguin què va passar als anys 30 a Europa. La Gran Depressió i les seves conseqüències van ser causa de l’ascens de Hitler i el Nazisme a Alemanya; per tant, l’ascens de forces polítiques xenòfobes a Europa en una situació de crisi econòmica té un precedent. Si no volem caure en els mateixos errors que en el passat és essencial conèixer el que va succeir a èpoques anteriors a la nostra.

Aula de l'escola franquista

Aula de l’escola franquista: segregació per sexes, retrats del dictador i de José Antonio i crucifix.

Com a conclusió, vull afegir que és fonamental conèixer el passat per poder entendre el present i per poder avançar cap a un futur millor. Aquest és el paper dels historiadors, i com a professors d’Història, crec que la nostra tasca té una gran responsabilitat envers la societat. Tots coneixem com era la Història que s’ensenyava a l’Espanya de Franco i, en la resta de règims dictatorials. L’ensenyament de la Història és un dels elements clau per tenir una societat i uns ciutadans plenament demòcrates i democràtics.